Història i tradicions
Prehistòria
El paleolític es caracteritza per una economia depredadora que es fonamentava en la caça i en la recol·lecció d’un nombre limitat de plantes i fruits. La vida de l’home era nòmada i el seu hàbitat depenia tant de les condicions climàtiques estacionals com de l’abundància o escassessa de la caça de la zona habitada.
Els estris de l’home paleolític, fets amb pedra, os o banya, eren per poder caçar (còdols, punta de fletxa), per tallar la carn (ganivets denticulats) o per treballar les pells (raspadors, burins, agulles). A la Riera de la Selva s’han trobat pedres treballades que han aparegut segurament portades per les aigües de les muntanyes properes.
Les formes de vida nòmada del paleolític s’anaren abandonant entre el setè i el cinquè mil·leni, per donar pas a un sistema de vida més sedentari, basat en l’agricultura i la ramaderia. Es va passar d’una economia de subsistència a una de producció, vinculada a la qual va aparèixer la ceràmica i s’iniciaren els ritus funeraris. A la zona del Burgar, entre la Selva i Reus, s’han trobat sepulcres de fossa del neolític final.
Entre el quart i el segon mil·leni aC diferents grups culturals bastiren megàlits o monuments sepulcrals fets amb grans lloses. Una sentència arbitral de 1442 sobre la partió de terme de la Selva amb l’Aleixar i l’Albiol cita la “creu ó molló en la summitat de la Roca Calvona (…) en aprés síen posats tres mollons que guarden per linia dreta de la Roca Calvona á unes Roques ó pedres estans alt en la Serra appel-lades los altars “. L’historiador selvatà Joan Piè, en els Annals, suposa poden ser restes de megàlits.
Ibers i romans
A la part més alta del població, concretament a l’actual plaça de Sant Andreu, molt aprop de l’església i del castell es va descobrir una sitja ibèrica amb restes de ceràmica del segle IV aC, que dona indicis d’un assentament i que podria ser el nucli primitiu de la població.
Tàrraco com a capital de la província romana de la Tarraconense, va esdevenir una de les ciutats més importants de l’imperi. La vida dels romans es feia, sobretot, a ciutat, però escampades pel pla s’hi podien trobar les vil•les que eren els centres de l’explotació agrària, com posteriorment ho serien els masos. Les vil•les, a vegades, esdevingueren segones residències de plaer per a la gent urbana potentada, envoltades de jardins i ornamentades amb mosaics i escultures. D’altres, més humils, eren només el centre agrari, però sovint incloïen determinades funcions industrials (ceràmiques, vidrieres, etc.) tot i que també s’hi feien les transformacions dels productes agrícoles com ara l’oli o el vi.
Les primeres vil•les descobertes van ser les del Vilar de la font de l’Abelló i la de de Paretdelgada. Precisament el nom de Paretdelgada sembla provenir de les parietes graciles (o parets delgades, en el sentit de "primes" o "esveltes") que es conservaven de l’antic assentament romà on ara s’aixeca el santuari i que són datades al s. IV i que denoten que havia estat una vil•la senyorial. A la partida del Vilar, topònim explícit, s’hi descobriren unes restes escultòriques que es conserven al museu de Reus. Els arqueòlegs han trobat indicis d’unes nou vil•les en tot el terme actual que conformen uns espais anomenats de Protecció Arqueològica. A banda de les dues esmentades, la resta es troben als polígons 7 (mas de Bertran), 8 (mas de Cristià), 12 (mas Nolles), 14 (el Prat), 12 (mas Murillo), 7 (el Vilar de la Quadra del Paborde) i 5 (barranc de Sales).
A l’excavació de Paretdelgada (1936) aparagueren diverses habitacions de la pars urbana d’una vil•la amb paviments de mosaic que foren arrencats entre el 1938 i el 1949. Aquests mosaics, nou en total, daten de mitjans del segle IV dC. A tall de la riera de la Selva s’observen cisternes revestides d’opus signinum. Davant de l’ermita hi ha murs romans reaprofitats com a marge. La major part de les habitacions estan cobertes a la zona del pati, tot i que aflora algun mur.
En el Barranc de Sales, el jaciment excavat a partir del 2004 per la possible afectació donada per la proximitat de la zona industrial, ocupa més de 10.000 metres i s’hi ha descobert un centre de producció ceràmica abandonada o modificada al llarg del segle III i una necròpolis iniciada en aquesta època i que durà fins al s. VI.
La carta de repoblament
Quan va tenir lloc la conquesta d’aquestes terres per l’exèrcit de Ramon Berenguer IV i es van donar les cartes de poblament o, més pròpiament, de repoblació. La de la Selva va ser atorgada pel bisbe Hug de Cervelló en data del 13 de maig de 1165. El donant es refereix a tots els que habiten, és a dir, a aquells que en el present ja hi viuen i àdhuc als que amb el nostre consentiment i voler hi habitaran i a llur descendència per a sempre. Per tant podem parlar d’un assentament consolidat.
En aquest document la població és anomenada vila constantina i, posteriorment silva constantina. El topònim de silva (selva) se suposa vindria de recordar que aquesta àrea geogràfica havia estat llarg temps sense conrear ja que es trobava fora dels límits de l’anomenada Marca Hispànica mentre que els àrabs dominaven i es refugiaven en el reducte alçat de Siurana a les muntanyes de Prades. En aquesta terra de ningú degué creixer un bosc o selva que donà nom a la població en la època medieval. Els arxius municipals no conserven el document original signat el 1165 i ens remetem a una transcripció feta al Llibre Verd (s. XIV):
Consti palesament en la memòria dels presents i dels venidors que jo Hug, per designació de Déu, arquebisbe de Tarragona, amb el consentiment i voler dels nostres canonges, DONEM la nostra vila, anomenada Vila Constantina, a tots els que habiten, és a dir, a aquells que en el present ja hi viuen i àdhuc als que amb el nostre consentiment i voler hi habitaran i a llur descendència per a sempre.
Així doncs, per aquesta escriptura nostra de donació, DONEM l’esmentada vila anomenada Vila Constantina als habitants, segons el nostre assentiment, presents i futurs i a llur posteritat, exceptuant-ne la nostra domenicatura, el forn i la fàbrica, com també els delmes i primícies, que ens reservem. DONEM totes les terres que hi tenen, i les cases, que amb el nostre consentiment, hi habitaran així a ells com als qui hi vinguin a viure, i les tetrres i els horts, francs i lliures, sense cap mal usatge ni censal i no se’ls faci coacció ni questia, si no és per via de justícia; ells i la seva descendència després d’ells, ho tinguin i posseeixin a perpetuïtat, amb les entrades i sortides, amb les pastures, aigües i llenyes, salvada la fidelitat a nós i a la nostra església.
DONEM, així mateix, i concedim llicència, si els fos menester, als habitants de l’esmentada vila de vendre, empenyorar i alienar totes les coses predites, de manera que si qualsevol dels seus moradors volgués vendre o empenyorar el seu honor en l’esmentada vila o en el seu terme, primerament inquireixi si nós o els nostres el volguéssim comprar o rebre en penyora pel preu usual i just; si no fos així, passats vint dies els sigui lícit empenyorar-ho o vendre-ho als seus semblants aveïnats de la mateixa vila. Emperò si algú sense fills volgués donar el seu honor, que posseeix en la vila o bé en el seu terme a algun dels pròxims consanguinis, no gosi fer-ho de cap manera a no ser que aquell a qui el cedeixi, s’avingui a domiciliar-se en l’esmentada vila, de la mateixa manera que ell ja ho observa. Totes aquestes coses predites guardin sempre els moradors respecte a totes les terres que conreïn.
L’ementada vila afronta de la banda d’orient amb el torrent que baixa de les mateixes voltes de l’Argenteria a la partida de les Parets Gràcils; de la part de ponent amb el mateix torrent de Moster i puja per les restes dels puigs més alts i passa per la capçalera del riu d’Oms, segons les aigües es decanten vers el torrent; pel migdia fins a mig camí entre l’esmentada vila i Constantí; per la banda de tramuntana fins a les penyes que hi ha sota el mateix Albiol. I retorna a l’esmentat torrent de l’Argenteria.
Totes les coses predites i tots els honors de santa Tecla, ens ajudareu a mantenir i a defensar contra qualsevol home i dona, i des d’ara ens fareu homenatge i ens jurareu fidelitat de la mateixa manera que ho fan els habitants de Tarragona i el seu territori, i acatareu la nostra justícia i manaments, així com dels nostres clergues. Si algú gosés d’infringir aquestes disposicions, no li aprofiti de res i només de presumir-ho refaci el doble. I en endavant, aquesta carta romangui ferma i estable per a sempre.
Fou feta el tercer dia abans de les idus de maig de l’any de l’Encarnació del Senyor mil cent seixanta-cinc.
Jo Hug, arquebisbe de la Santa Església de Tarragona.
Signen: Joan, prevere i canonge; Ramon Miró, prevere; Ramon de Freixa, Guillem de Sant Pau, prevere; Guillem de Grassa; Oller de Rafaguera.
Sendred, notari de la seu de Tarragona, prevere, féu aquest escrit el dia i any susdits.
El senyoriu
La carta de poblament del 13 de maig de 1164 fou atorgada per l'arquebisbe Hug de Cervelló, que concedia diverses franqueses i mantenia els pobladors subjectes a la justícia i senyoria de l'Església de Tarragona. En la butlla del 1174 consta com a senyoria de l'arquebisbe, encara que d'altres fonts donen com a senyor el paborde, ja el 1169, en què ho era Ramon de Bages. A la dissolució de la pabordia, l'arquebisbe n'assumí el domini directe fins el 1823.
Durant el segle XIII el municipi tenia un monopoli damunt el blat i l'ordi, essent la collita del primer la més important. Al llarg del segle XIII es parla ja del conreu de l'avellaner, del comerç de les figues seques, que donava alts ingressos, i de la pràctica de la usura i l'esclavitud. El 1237 s'obtingué del paborde Ferrer Pallarès que només els veïns poguessin fer pasturar els seus ramats en el terme, privilegi que indica la importància de la ramaderia local.
El 1280, els pobles del Camp es reuniren a la Selva, davant les arbitrarietats del veguer reial Bernat Bolla, per atacar el castell del rei a Tarragona, que fou saquejat, com també ho foren les cases i els béns del veguer i els seus delegats. El rei, com a revenja, ordenà al veguer que fes tot el mal que pogués als homes de la Selva i els seus béns. El 1285 el comú de la Selva s'enfrontà de nou als oficials reials pel cobrament d'impostos.
Al segle XIV era una vila amb empenta, tenia nou molins, tres forns de pa, una carnisseria i una taverna per a vendre vi a la menuda; hi prengué volada el conreu de la vinya; es mantenia el de blat i creixia el de l'ordi. Hi havia també oliveres, garrofers i roldors i comerç de secallons.
Les grans pestes tingueren una incidència notable en l'agricultura: el 1350 s'escrivia “del temps de les mortaldats han quedat moltes terres incultes i una gran part del terme sense amo”. La jueria, activa ja al segle XIII, fou important; tanmateix, com que es dedicava bàsicament a la usura, fou assaltada el 1391.
L'explotació de mines d'argent el 1342 i d'argent i alcofoll el 1363 a la vall de la Selva, aleshores terme de l'Albiol, provocà enfrontaments amb el paborde. Els oficis menestrals eren múltiples: vidriers, pedrenyalers, assaonadors de pells, teixidors de llana, lli i seda, saboners, ballesters, picapedrers, ollers i minaires. Hi consten també músics i joglars, un metge el 1312, un cirurgià el 1314 i un apotecari; hi ha referències a l'escola el 1343 i a la creació, també el 1343, d'una companyia per al comerç de draps. Altres proves de la seva importància a l'època medieval són l'existència de l'hospital, el dret de batre moneda, el fet de tenir escut propi i sobretot haver esdevingut la capital efectiva de la Comuna del Camp.
Al segle XV prengué increment el conreu de l'avellaner. El 1437 s'acordà de refer el camí fins al port de Tarragona i el 1538 el que duia fins a Salou. El 1503 s'obtingué el privilegi de mercat el dijous i de fira el dia de Sant Simó i Sant Judes.
Al 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser ocupada per les tropes franceses que mes tard rendiren la població a les tropes castellanes. En 1641 van ser ocupats de nou per les tropes de Philippe de la Mothe.
La Guerra de Successió representà per als pobles del Camp un empobriment tant en l’ordre econòmic com en el poblacional. Després del conflicte la situació anà canviant i axí podríem parlar de que si el s. XIV havia estat una època d’eclosió de la vila, també, en una altra mesura, ho seria el s. XVIII, com ocorregué amb d’altres del seu entorn i del Principat. Es constata un creixement en tots els ordres, sobretot a partir del segon quart de segle, íntimament lligat al desenvolupament de l’agricultura, el comerç i una incipient indústria.
L’any 1705 els selvatans es declararen a favor de l’arxiduc Carles III. Al setembre de 1708 van decidir de resistir als castellans amb les armes a la mà, però al 1713, en assabentar-se de la capitulació de Tarragona, Reus i Valls, i per tal d’evitar mal a la població, el consell de la vila optà per l’obediència a Felip V i se someté al duc de Pópuli, virrei borbònic. Vençuda la resistència catalana, els decrets de la Nova Planta suprimiren el dret contitucional i s’imposà l’autoritat reial.
En la guerra del francès, el 1794 en la divisió per a reclutar el sometent, la vila fou designada cap de cantó i al mes de desembre trameté dos delegats per a la constitució de la junta dels miquelets a Tarragona.
El 1808 la junta del corregiment reclamava al municipi els impostos que aquest havia cobrat i esmerçat. Per aquest motiu, tot i que la Junta Superior de Catalunya donava la raó al municipi selvatà, els seus regidors foren empresonats i obligats a pagar la quantitat gastada. El 1809 s'hi instal·là provisòriament un hospital militar i el 1811 el poble es pronuncià a favor del marquès de Campoverde.
El 1823 el procurador de l'arquebisbe Jaume Creus prengué possessió de la Selva com a senyor jurisdiccional. Va ser l’últim en fer-ho ja que s’abolia el dret feudal que perdurava i l’arquebisbe deixava de ser el Senyor de la vila.